Tinc una amiga, una ànima bessona, que està convençuda que algun dia escriuré un llibre, i vol que li dediqui. Fins ara, he escrit molt poc.
Però la realitat és que tenia ganes de tornar-m'hi a posar. I l'excusa de la manca de temps es va tornar en això, una excusa, però d'aquelles majúscules;de les de "professora, no he fet els deures perquè el meu gat s'ha menjat la llibreta", quan no tens gat i els tens al.lèrgia; quan em van oferir de treballar a Barcelona en un departament de comunicació.
El 99% de la gent normal, hagués acceptat, i se n'hagués anat a viure a la capital de Catalunya (el millor país de l'univers conegut i les galàxies per conèixer). Però jo, que ni formo part del 99% de la gent, ni sóc gaire normal, vaig decidir que viuria a Lleida (la ciutat més preciosa i rebonica de totes les ciutats que es fan i es desfan) i pujaria i baixaria cada dia amb l'Avant.
I escudant-me en l'argument que als EEUU tothom fa més d'una hora de cotxe per arribar a la feina, i en el no menys vàlid argument que hi ha gent al meu departament que viu a Sabadell i tarda una hora, justifico la meva bogeria diària de trens i metros.
I sabeu què? Que sóc feliç.
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina